L'ull ploraner, produït per un excés de llagrimeig, és una malaltia molt comuna i prevalent a la qual es treu importància en moltes ocasions, malgrat que, com destaca el Dr. Ramón Medel, director del Departament d’Oculoplàstica de l’IMO, "pot arribar a minvar considerablement la qualitat de vida dels pacients". A més de causar visió borrosa i d’augmentar el nombre d'infeccions perioculars, el fet d'assecar-se contínuament els ulls provoca laxitud i caiguda de la parpella, alhora que resulta molt incòmode i pot comportar conseqüències psicològiques a llarg termini.
Per aquest motiu, es tracta d'una patologia que no ha de ser "infravalorada ni ha de passar per alt als oftalmòlegs", alerta la Dra. Eva Ayala, també de l’IMO, que destaca la importància de recórrer a especialistes capaços d'oferir solucions.
Canvi de tendència
Realitzar una exploració meticulosa i un diagnòstic complet per determinar la causa de l'ull ploraner és el primer pas indispensable, ja que el llagrimeig pot ser degut tant a un problema de sobreproducció de la llàgrima –generalment per alteracions en la superfície ocular– com a una deficiència en el sistema de drenatge.
En aquest segon cas, l'obstrucció de la via lacrimal sol ser el motiu més freqüent i el tractament requerit per solucionar-ho és generalment quirúrgic. La tècnica més utilitzada es coneix com a dacriocistorinostomia (DCR) i consisteix a obrir un nou conducte de drenatge entre els punts lacrimals de l'ull i la fossa nasal.
Malgrat la reticència de molts oftalmòlegs a practicar aquesta cirurgia per la seva complexitat, la veritat és que "duta a terme per mans expertes és una de les més efectives", assegura Medel. Segons el doctor, "la taxa d'èxit que obtenim a l'Institut amb aquesta intervenció és superior al 90%, tant si la realitzem per via externa com endoscòpica".
Tècniques avançades
De la mateixa manera que fa dues dècades l’IMO va ser precursor a dur a terme la DCR de manera ambulatòria i amb anestèsia local amb sedació, en els últims anys ha estat pioner a Europa a practicar-la sense incisions cutànies (via endoscòpica), a través del nas i amb una petita càmera. Com explica el Dr. Medel, "per a cirurgians entrenats, els resultats obtinguts amb aquesta tècnica són comparables als de la DCR clàssica, amb el benefici que evita marques visibles, redueix el temps de la cirurgia i la recuperació també és més ràpida".
La via endoscòpica, doncs, aporta un avantatge significatiu per als pacients, avalat per quinze anys d'experiència en aquest tipus d'intervencions altament especialitzades. Gràcies a això, en el Departament d’Oculoplàstica de l’IMO s'aborden fins i tot els casos més difícils d'obstrucció lacrimal. "Malgrat que el més habitual és que les vies afectades siguin les inferiors, el problema també pot trobar-se en les vies altes, properes a la parpella. En aquests pacients cal implantar una pròtesi definitiva com el tub de Jones (petit tub de vidre en comptes de la sonda de silicona temporal que s'utilitza en altres casos), un procediment ofert en molt pocs centres", conclou Ayala.
